Característiques de la tragèdia en Shakespeare

En els segles XVI i XVII va nàixer un teatre modern. En aquesta època destaca Shakespeare pel seu geni personal i la combinació dels factors que es presenten en el seu país i a més es desenvolupa una individualització.  Les característiques són les següents:

1. La ruptura de les unitats clàssiques del teatre: Shakespeare trenca els motles clàssics. Al costat de l'acció principal hi ha acciones secundàries i no hi ha unitat de temps ni d'espai. Respecte a l'espai, l'obra transcorre en Dinamarca i  en el Palau d'Elsenor. Per a Hamlet Dinamarca és una presó i li dona un ambient carcerari, claustrofòbic i hostil. A més, el seu temps és imprecís, no té un desenrotllament cronològic. És difícil encaixar accions en els temps, unes succeeixen amb rapidesa i altres són viatges llargs. Igualment, el temps és circular, l'acció a vegades torna al passat. En Hamlet, es mescla la prosa i el vers, però principalment esta escrit en vers blanc (vers sense rima). La prosa és utilitzada quan Hamlet mostra bogeria. També s'inclouen elements còmics en les tragèdies. Utilitza l'humor, que serveix per a alleugerir la tensió dramàtica i és un contrapunt del final tràgic. Hamlet tampoc respecta la unitat d'estil, apareixen diversos tons en l'expressió del sentiments.
2. Arrels de la tragèdia clàssica: Hamlet conserva els cinc actes del teatre clàssic, la fatalitat i el patetisme. La fatalitat o el destí apareix ja en el primer acte quan Hamlet intenta explicar a Horaci que ha de seguir l'espectre. Per altre lloc, el patetisme o patiment marca a Hamlet en les intervencions angoixoses i en l'acumulació de morts, violència i sang. Shakespeare té el talent de fer reviure als espectadors l'escena, per les gran passions humanes. A més utilitza la catarsi, que produirà que l'espectador després s'entenga millor i no repetisca les decisions que van dur al personatge al seu fatídic final.
3. Diàleg i monòleg:
   
   • En el diàleg s'aprecia l'eloqüència i la varietat de registres que utilitza. Utilitza un llenguatge solemne que alternarà amb el familiar i amb el cru exabrupte. Hi ha varietats de tons en l'expressió del sentiments: des de d'intensitat de Hamlet, la delicadesa d'Ofèlia i la burla de l'estil retòric de Poloni.
   • En els monòlegs Hamlet expressa el que sent i pensa. Tenen importància, per la seua bellesa i la contribució a la fama de Hamlet en la literatura. En ells apareixen: reflexions sobre la vida i la mort, dubtes entre actuar o no per a venjar la mort del seu pare, el somni com a part de la realitat  i a més expressen el seu estat d'ànim i les reflexions més íntimes i sinceres.
    
4. El teatre dins de Hamlet: Hamlet conté un element de la tragèdia isabelina de venjança: el teatre dins del teatre, acompanyada de la dilació del venjador, els homicides múltiples i la mort del protagonista. En l'obra apareixen crítiques i opinions en boca de personatges que al·ludeixen a la situació real d'actor d'Anglaterra. En Hamlet , apareix teatre dins del drama, suposa una recreació del fet que desencadena la tragèdia.  L'acció es dedica al preparatius d'aquesta obra i la seua representació, el títol és ''L'assassinat del Gonzago'' i Hamlet li fica el nom de ''La ratera''. Hamlet posa a prova el rei, per a saber si és culpable de l'assassinat del seu germà i obté el resultat que espera. La reacció del rei, li dóna tensió i impaciència.  El rei intentarà impedir la venjança de Hamlet. Aquest l'envia a Anglaterra i afegirà la sentència de mort.
   
   
5. Humor; Burla del cortesà: Shakespeare barreja allò tràgic amb allò còmic (tragèdia i comèdia). Es burla dels que intenten definir gèneres dramàtics de forma estricta. La intenció d'aquesta barreja és còmica. Poloni és un ésser que s'arrossega i es ven per ambició. Hamlet conté una burla de l'estupidesa.
   
   
6. Recursos retòrics: Hamlet està ple de recursos com: calamburs, commutació i jocs de paraules, que revelen gran enginy i ironia. L'obra té un caràcter conceptista, presenta trets de l'estil barroc amb elements conceptuals i escenogràfics. Junt am la crítica de la societat, apareix l'obsessió pel llenguatge i l'acumulació de figures retòriques en la capacitat creadora i la bellesa de l'expressió. Algunes figures retòriques són: la comparació, la metàfora, l'antítesi, les exclamacions, les enumeracions, l'apostrofes i les anàfores. Aquestos recursos li donen al diàleg intensitat, desassossec i amargura. El seu estil i llenguatge tenen una gran construcció dramàtica, intensitat i riquesa retòrica.