La metamorfosi ("Llançà una llambregada al despertador...

Llançà una llambregada al despertador, que feia tic-tac damunt la calaixera. "Mare de Déu!", es va dir. Eren les sis trenta i les busques anaven avançant impassibles, ja era fins i tot la mitja tocada, s'acostaven els tres quarts. Que potser no havia sonat el despertador? Del llit estant podia veure que l'havia posat exactament a les quatre; segur que havia sonat. Sí, però era possible continuar dormint com si res malgrat aquella estridència que sacsejava els mobles? La veritat és que un son tranquil no l'havia tingut, però probablement per això havia estat més profund. I ara, què? El tren següent eixia a les set; si el volia agafar, hauria de córrer com un boig; encara no tenia el mostrari empaquetat i ell no es trobava precisament vigorós i actiu. I encara que arribara a temps al tren, no evitaria l'escridassada de l'amo, perquè el mosso de l'empresa havia d'esperar-lo al tren de les cinc i de ben segur que ja havia comunicat la seua incompareixença feia estona. Era la veu del seu amo, sense caràcter ni pesquis. I si es donava de baixa per malaltia?

• Raona si apareix l'estil indirecte lliure en aquest fragment. 

La metamorfosi ("Un matí que Gregor..."

Un matí que Gregor Samsa es despertà de somnis desassossegats, es trobà al llit convertit en un insecte monstruós. Estava gitat de sobines damunt una esquena dura com una cuirassa i, alçant una mica el cap, podia veure un ventre bru i bombat, solcat de nervadures arquejades, damunt el qual, amb penes i treballs, s'aguantava el cobrellit, a punt de caure completament a terra. Les seues múltiples potes, llastimosament raquítiques en comparació amb les seues proporcions, s'agitaven desvalgudes davant els seus ulls.

"Què m'ha passat?", va pensar. No era un somni. La cambra, una cambra normal de ser humà, encara que un pèl menuda, conservava el seu aspecte de sempre entre les quatre parets familiars. Damunt la taula, on hi havia estesa una col·lecció de mostres de teles desempaquetades (el Samsa era viatjant), penjava una fotografia que no feia gaire havia retallat d'una revista il·lustrada i havia col·locat dins un bonic marc daurat. Representava una dona amb un barret de pell i una boà, asseguda tota erta i alçant vers l'espectador un gros manegot de pells en què desapareixia tot l'avantbraç.

La mirada de Gregor s'adreçà aleshores a la finestra, i el cel gris (hom sentia batre gotes de pluja contra l'ampit de xapa) l'acabà de posar malenconiós. "I si dormia una mica més i em deixava estar de bestieses?", va pensar, però això fou completament impossible, perquè estava avesat a dormir del costat dret i en el seu estat actual no reeixí a posar-se en aquesta postura. Per més que assajava amb tota la força de gitar-se del costat dret, cada vegada el balanceig el tornava a la posició dorsal. Ho provà ben bé cent vegades, amb els ulls closos per no veure les potes movent-se sense parar, i desistí sols quan començà a sentir al costat un dolor lleuger i sord no conegut fins aleshores.

• Comenta el tractament del temps en la narració. 

LA NARRATIVA HISPANOAMERICANA: EL REALISME MÀGIC

En la dècada dels 40 Hispanoamerica va tenir un gran desenvolupament urba en la vida cultural prospera amb la vinguda d'intel·lectuals europeeus. La narrativa hispanoamerica d'aquesta epoca s'allunya de la novel·la realista i els temes són nous (predomini d'allò urbà i els problemes urbans) i són elaborats de forma distinta. L'aportacio mes important es el realisme mágic.
Per a Alejo Carpentier el realisme no és suficient per a reflectir la realitat sud-americana. La narrativa hispanoamericana trenca amb la tècnica realista i enllaça la realitat i la fantasia. Pel que fa als aspectes formals els escriptors es preocupen per l' estilística i el llenguatge, usen modernes tècniques narratives i diverses innovacions formals. Així, trenquen amb l'argument lineal, utilitzen múltiples narradors i distints punts de  vista, el contrapunt, l'estil indirecte lliure, el monòleg interior... Tot aço sense abandonar les reivindicacions socials i polítiques. Altres trets d'aquesta narrativa són: la humanització (s'ocupen de qüestions de la natura humana, com ara els somnies) i l'assimilació d' elements irracionals, misteriosos i procedents del surrealisme.

Hi ha dos períodes:

1.   ELS ANYS QUARANTA:

Els trets més importants són erudició, imaginació i concisió del llenguatge.
Autors importants:

• Jorge Luis Borges: és un escriptor argenti d'extraordinaria cultura, escriu assajos i poesia. Destaca pels seus relats, entre allo fantàstic i intel·lectual, amb temàtica de caràcter filosòfic sobre la realitat que es confon amb ficció, destí, identitat, temps... Obres: ''Ficciones'' i ''El aleph''.
• Miguel Ángel Asturias: és de Guatemela. Dóna vida en ''El señor presidente'', a un dictador despòtic i esperpèntic. Aquest tema es tractat amb una tècnica expressionista i surrealista. Obra: ''El Papa verde'' (tracta de l'explotació bananera per companyies nord-americanes -tema molt habitual en aquesta narrativa- ). Va rebre un Premi Nobel. 
• Alejo Carpentier: és de Cuba. Va ser el primer teòric del realisme màgic. Per a ell el realisme pur no pot arreplegar la realitat del món americà, per aixo parla del real meravellós en el proleg de la novel·la ''El reino de este mundo'' que tracta el tema de l'esclavitud. Altra obra seua és ''El siglo de las luces''.
• Juan Rulfo: és de Mèxic. Aquest és considerat el millor narrador, utilitza tècniques narratives i combina allo fantàstic i allo real. En ''Pedro Páramo'' narra la història de Juan Preciado, que torna al poble del seu pare per a complir els desitjos de la seua mare morta. Però es troba en un poble, Comala, habitat per fantasmes. Es barreja la primera persona i la narració omniscient.
  
  
  2. DECADA DELS SEIXANTA: LA GENERACIÓ DEL ''BOOM''
  
  El boom de la narrativa hispanoamericana va ser quan les novel·les es van distribuir per tot el mon, amb èxit crític i públic. Van publicar: ''La ciudad y los perros'' i ''Cien años de soledad'', que van produir impacte. Van crear un nou estil per a mostrar la realitat social d'Amèrica. Tracten temes com: la integració d'allò real i el fet fantàstic, la renovació de les tècniques narratives i experimentació amb el llenguatge.
  
  Els novel·listes destacats:
  
• Julio Cortázar: un argentí, autor de ''Rayuela''. Pot ser llegit de diverses formes, expressa l'atzar, la relació entre l'artista i l'obra i el caos de la vida.
• Ernesto Sábato: argentí que abans era un científic pur. Les seues novel·les  són: ''El túnel'', ''Sobre héroes i tumbes'' i ''Abaddón el exterminador''. Va escriure assajos sobre l'home en la crisis del temps i el sentit de l'activitat literária. En ''Sobre héroes i tumbas'' es una tremenda història d'amor i solitud.
• Carlos Fuentes: mexica.  La seua obra més important ''La muerte d'Artemio Cruz''. Són records d'un dirigent polític, i reconstrueix la història de Mèxic i els costums.
• Gabriel García Márquez: ha expressat admiració per les tragèdies de Sófocles, hi ha dedicat atenció a ''La metamorfosi''. La seua obra principal va ser ''Cien años de soledad'' (món imaginari) i ''Macondo'' (on tracta la història d'una família desde la fundació d'una ciutat - Macondo- ). Altres obres: ''Crónica de una muerte anunciada'', ''El amor en los tiempos del cólera'', ''Del amor y otros demonios'' i ''Memoria de mis putas tristes''. Va rebre el Premi Nobel. 
• Mario Vargas Llosa: és de Perú. Es va fer famós gràcies a "La ciudad y los perros", on critica la societat masclista i la violència. Altres novel·les interessants són: "La casa verde", "Pantaleón y las visitadoras" o "La tía Julia y el escribidor". Va ser un gran admirador de Flaubert i entre el seus models literaris cal citar a: Joanot Martorell, García Márquez i Faulkner. El Premi Nobel l'ha aconseguit "per la seua cartografia de les estructures de poder i les seues imatges mordaces de la resistència de l'individu, la rebel·lió i la derrota".
• Altres escriptors hispanoamericans que mereixen ser destacats són el cuba Cabrera Infante; el peruà, Bryce Echenique i el guatemalenc, Augusto Monterroso. I les més importants Isabel Allende de Chile amb ''La casa de los espiritus'' i Laura Esquirel.

EL VAMPIR

ACTIVITATS

Creus que el tema del vampir és un tòpic de la literatura romàntica?
Crec que sí, actualment hi ha molts llibres de histories romàntiques on un dels protagonistes és un vampir, normalment és un amor que no pot funcionar.

I el tema de la vampiressa?

Este ja no és tan recent en la literatura romàntica. 

Importància i sentit de LES FLORS DEL MAL.

Baudelaire va ser un poeta de formació clàssica, els seus poemes tenen estructura poètica i esquemes de rima. Volia provocar als lectors, és el pare de la poesia moderna. En les flors del mal assenyala les coses pel seu nom. La interpretació s'ha fet com una reflexió sobre la rebel·lia i la innovació es que no pot haver triomf de l'esforç. Baudelaire és rebel, irreverent i anticlerical, és un intent d'alliberament per mitjà de l'art, la bellesa i l'amor, amb el seu món anònim i els paradisos artificials. L'única via per a la salvació és la mort. Baudelaire veu el costat negatiu de la Mort i pensa que l'home no és bo per naturalesa sinó pervers i depravat.
La poesia de Baudelaire té caràcter didàctic, intenta sacsejar la consciència moral del lector i intenta trastornar les nostres idees.
Manifesta la seua concepció de poeta modern, com un ésser maleït, refusat per la societat burgesa. L'arrogància, la distinció i les maneres de parlar i vestir defineixen aquest període, que es va denominar dandisme.
El dandisme es basava en un ésser extravagant i distingit que es caracteritza pel culte al jo. La insatisfacció permanent s'anomena Spleen (fàstic). Per a Baudelaire, el tedi és el mal absolut, un malestar causat per la condició humana, una ànsia insatisfeta.
Els seus poemes són l'expressió de l'atracció que senten els homes pel bé i el mal. L'individu és un subjecte dividit entre Satanàs (diabòlic) i Déu (diví). Baudelaire és el primer poeta de la ciutat, París, una metròpoli superpoblada, impersonal i indiferent. Els habitants de París són cecs, borratxos, ancians i descobreix l'existència d'éssers marginats, que són alhora decrèpits i encantadors. La seua poesia és un monòleg sord i interminable, els personatges estan sols, viuen aïllats en aquesta gran ciutat.
L'edició de ''Les Flors del mal'' va ser publica l'any 1857, va ser segrestada després d'una campanya per ''Le Figaro''. En el judici es va imposar una multa i es prohibia l'edició de sis poemes. El delicte era ofensa a la moral i als bons costums. Baudelaire va ser un poeta immoral, ratllant la pornografia i una lectura per a degenerats. Però, en realitat el llibre qüestiona allò més dolorós i pitjor de la condició humana.
Pel que fa al aspecte formal, la seua poesia és conseqüència d'una arquitectura, és una unitat amb principi, continuació i final. En Les flors del mal demostra la distancia que el separa del Romanticisme, on els llibres es basaven en la inspiració i no tenien una estructura definida. La quantitat inicial de poemes era decent, cosa que ens obliga a relacionar ''Les flor del mal'' amb ''La divina comèdia'' que també tenia la mateixa quantitat de cants. Va establir una estructura basada en les correspondències de la relació entre formal metafòrica i al·legòrica.
Baudelaire va ser la crítica i síntesi del Romanticisme i el precursor del simbolisme. És considerat el pare del decadentisme que aspirava a escandalitzar la burgesia i oscil·la entre procediments romàntics. Va refusar els vells codis i sentimentalitats romàntiques. No va admetre la inspiració ni la imaginació i se centra en un clàssic perquè la poesia és un treball centrat a polir a la perfecció els versos. Va reemplaçar el romàntic d'inspiració per d'artesania.
Es dona la circumstancia que ''Les flors de mal'' va aparèixer el mateix any que  Madame Bovary, Baudelaire i Flaubert es coneixien i s'admiraven perquè tenien una relació cordial, encara que pertanyien a moviments literaris diferents superposats en les literatures europees: el Simbolisme per al vers i el Realisme per a la novel·la.
Una altra innovació de Baudelaire va ser que també escriu poemes en prosa, una novetat que suposa la desaparició de les formes poètiques tradicionals i la fundació de la lírica moderna. Baudelaire és l'iniciador del simbolisme i de la poesia moderna. Expressa una angúnia existencial amb l'Spleen i l'Ideal. És el poeta del món real i de la bellesa, de la felicitat i del sofriment, de la morbidesa i del pecat, és la representació del poeta que no aconsegueix adaptar-se al món. Va influir considerablement en poetes com: Verlaine, Mallarmé, Rimbaud i la seua ressonància a arribat fins a l'actualitat, al segle XXI.
En les flors del mal apareix la bellesa i allò sublim amb el llenguatge poètic.

Tema 5. Curiositats

Segurament coneixes aquest quadre. Comenta amb quin moviment el podem relacionar.

Aquest quadre pertany al Cubisme és un dels moviments artístics pertanyents a l'art modern, present  en la pintura i l'escultura, desenvolupat entre 1907 i 1914. El Cubisme va introduir un punt d'inflexió en la pintura, i representa l'inici de l'art abstracte. En les obres cubistes els objectes es trenquen, s'analitzen, i es re-construeixen en una forma abstracta; enlloc de representar els objectes des d'un únic punt de vista, l'artista pinta el motiu des d'una multitud de perspectives per tal de representar-lo en un context més ampli. El cubisme intenta atènyer l'essència de les coses que representa, per la juxtaposició de punts de vista diferents en la realitat, però que apareixen simultanis en l'obra final. Picasso, aplicarà la descomposició cubista al paisatge, però també als objectes i al retrat. Els cubistes van abolir la idea de que cal pintar "matèries nobles"," i pensaven que qualsevol objecte podria ser objecte d'atenció estètica. Aquest quadre de Picasso 1907 és considerat com el primer quadre cubista.

• Busca alguna altra pintura famosa relacionada amb el període que estem estudiant.
  

Aquest pertany al surrealisme, és el moviment d'avantguarda més important del període d'entreguerres, i molt possiblement el més influent de tots ells quest moviment artístic, intel·lectual i cultural en general s'orienta al voltant de la persecució de l'alliberament de la ment, emfatitzant les facultats imaginatives i crítiques de l'inconscient i l'assoliment d'un estat diferent de, "més que" i més veritable que la realitat tangible i quotidiana: el "sur-real", per sobre de la realitat. Per a molts surrealistes, aquesta cerca de transcendir la realitat tangible i d'assolir-ne una que incorporés els elements de la imaginació i l'inconscient s'ha manifestat en l'intent de portar a terme una revolució personal, cultural, política i social, a vegades concebuda o descrita com una transformació completa de la vida a través de la llibertat, la poesia, l'amor i el sexe.

 

• Aquesta òpera de Puccini és un viatge musical al París més bohemi; però, què és la "bohèmia"?Bohèmia apareix per primera vegada al segle XIX. Al·ludeix a la cultura dels gitanos, cridats ''bohemios'' en Franca, per arribar des de la regió de Bohèmia. Es refereix a uns modes de viure de sectors socioculturals amb una escala de valors diferents a la societat sedentària i burgesa. Els seus llocs per a trobar-se eres cafès, on es un reunien i discutien les tendències, les idees, la política, el pensament i la cultura. És un artista de aparencia despreocupada, poc descuidada, desordenada... Es descanta pel mon de les idees, el coneixement, les realitats.. 

 

 

Madame Bovary i Lucia di Lammermoor (Activitat 9)

A Rouen, Emma acudeix a la representació de Lucie de Lammermoor, de Donizetti,  basada en una novel·la de Walter Scott, un escriptor que ella havia llegit quan tenia quinze anys. Comenta quin efecte li produeix aquesta escena.  

Emma va reaccionar d'una manera extranya. Al vore al home passejant per l'escenari va sentir algo, que li va fer voler anar correns cap a ell, per a entregar-se completament. Era com la rencarnació de l'amor, i volia que ell la fera seva.

Segona part. Capítol 12 (Activitat 7)

• Situa el present fragment en l'argument de Madame Bovary i comenta'n la rellevància per al desenvolupament de la trama.
  
  

Capítol 8, Segona Part (Activitat 6)

Quina particularitat estilística trobes en aquest fragment?

En aquest fragment apareix el mètode del contrapunt, ja que apareix la conversa de Emma i Rodolphe, a la vegada que el conseller parla. S'estableixen dos converses a l'hora, que va fer que siguera una novetat.Segons Josep Mundó: "L’estil de Flaubert és molt particular, atesa la seva forma de treballar, i és el que el caracteritza com a gran escriptor. Un dels elements més notables és el contrapunt, que fa servir en les converses, en els diàlegs amorosos, en el diàleg amb el rector, en la festa, en la fira, etc.; en aquest sentit, és significativa l’escena de l’òpera. El contrapunt li serveix per subratllar el contrast, per barrejar dos punts de vista. L’episodi de la fira, per exemple, és instrumental, perquè reuneix Emma i Rodolphe en una conversa que es contraposa fortament a l’ambient on es desenvolupa: la interacció dels diàlegs i les veus de fora marca el contrast dels personatges."

Capítols 5 i 6, Primera Part (Activitat 5)

• Comenta la utilització de la cursiva en aquest fragment.
  ''felicitat, passió, embriaguesa'': estan en cursiva per a donar-li enfàsi, ja que són expressions.
  ''Paul et Virginie'': esta en cursiva perquè és el nom d'un llibre.
   
• Com era l'educació de les jóvens de l'època?
  L'educació a França es va caracteritzar des de la instauració de l'escolarització obligatòria en el segle XIX, per la denominada escola republicana francesa, laica, pública i obligatòria, que es va crear com a element fonamental de la República Francesa, amb la separació Església-Estat i com instrument de la consciència nacional, fins i tot de la generalització de l'ús de la norma culta o acadèmica de l'idioma francès. Una concepció de l'elitisme basada en la meritocràcia intel·lectual, i un alt nivell d'exigència tant en el reclutament de professors com en els alumnes, estaven pensades per a la formació dels quadres dirigents de la burocràcia, l'empresa i la docència i investigació universitària. A la segona meitat del segle XX es produeix una profunda transformació, lligada als canvis socials i intel·lectuals, a l'extensió en edat de l'escolarització obligatòria i l'augment de l'heterogeneïtat de la composició l'alumnat per la immigració i degradació de la perifèria de les grans ciutats, amb un desarrelament i falta d'integració social accentuada en l'anomenada segona generació. L'escolarització a França és obligatòria fins als 16 anys. Als 3 anys d'edat s'admeten als nens al parvulari.
  
• Explica si hi trobes algun "salt enrere" o "analepsi".
  El salt enrere o analepsi és una tècnica utilitzada tant en el cinema com en la literatura que altera la seqüència cronològica de la historia, connectant moments diferents i traslladant l'acció al passat.
  Apareix un salt enrere quan Emma conta els fets que li van passar quan ella tenia quinze anys, en el segon parragraf ,que és el següent:
  A quinze anys, doncs, Emma es passà sis mesos empastifant-se les mans amb aquesta pols de les velles sales de lectura. Més tard, amb Walter Scott, s’apassionà pels motius històrics; tenia la imaginació poblada de cofres, de cossos de guàrdia i de trobadors. Li hauria plagut de viure en algun d’aquests vells edificis nobiliaris, com aquelles dames vestides amb uns cossets llargs que es passaven els dies recolzades a l’ampit de les ogives amb el mentó posat dins de la mà i l’esguard perdut al fons dels camps, sotjant l’arribada d’algun cavaller amb la ploma blanca al capell i galopant damunt d’un corser negre. Durant aquesta temporada mantingué viu el culte de Maria Stuart i sentí una entusiasta veneració per les dones il·lustres o infortunades. Joana d’Arc, Heloïsa, Agnès Sorel, la bella Ferronnière i Clemència Isaura es destacaven, per a ella, com uns astres de primera magnitud en la immensitat tenebrosa de la història, de la qual també emergien d’ací d’allà, per bé que més enfonsats encara en l’obscuritat del passat i sense cap relació entre ells, sant Lluís amb l’alzina, Bayard moribund, certes ferocitats de Lluís XI, un xic de la nit de Saint Berthélemy, el plomall de Bearnès i sempre el record dels plats pintats en els quals es feia l’apologia de Lluís XIV.

Capítol 2, Primera Part (Activitat 4)

• Comenta aquesta descripció. De qui es tracta?
  Aquesta descripció és de Madame Bovary.
  Els recursos que utilitza per a fer la descripció són:
  • Adjectius: com per exemple ''blancor, brillant, fines, netes, primes, llargues, bruns, negres, negres, fresca, blanc, llisos, ondulat, rosades..''
  • Comparacions: ''portava unes ulleres de carei, com un home'' i ''Duia els cabells migpartits en dos bandós negres i tan llisos que semblaven un sol bocí''
  • Utilització de la conjunció ''i'' procedida de punt i coma: ''Això no obstant, les seves mans no eren belles ni potser prou pàl·lides, i tenien falanges massa primes;'' i ''I, deixant veure a penes la punta de l'orella''.
  • Antítesi: ''els ulls: per bé que eren bruns, semblaven negres a causa de les pestanyes'' i ''les seves mans no eren belles ni potser prou pàl·lides, i tenien falanges massa primes; d'altra banda, eren massa llargues i sense toves inflexions en les línies dels contorns''
  • Enumeració: ''El que realment tenia d'encisador eren els ulls: per bé que eren bruns, semblaven negres a causa de les pestanyes, i el seu esguard penetrava francament amb una ardida candidesa'' 
  • Significació dels objectes: 
  • Mètode de desplegament:
  • Intercanvi de paraules sense sentit:
  
  

Charles està sorprès de la blancor d'aquelles ungles. Eren brillants, fines de l'extrem, més netes que els voris de Dieppe i tallades en forma d'ametla.  d'altra banda, eren massa llargues i sense toves inflexions en les línies dels contorns. El que realment tenia d'encisador eren els ulls: per bé que eren bruns, semblaven negres a causa de les pestanyes, i el seu esguard penetrava francament amb una ardida candidesa. Com que la sala era fresca, petava de dents tot menjant, la qual cosa descobria una mica els seus llavis carnosos, els quals tenia el costum de mossegar-se en els moments de silenci. La seva gorja emergia dolçament del coll blanc, girat i ajustat del vestit. Duia els cabells migpartits en dos bandós negres i tan llisos que semblaven un sol bocí; estaven separats per una clenxa fina al mig del cap, la qual s'enfonsava lleugerament segons la corba del crani. I, deixant veure a penes la punta de l'orella, anaven a confondre's al darrere en un monyo abundant amb un moviment ondulat vers les temples que cridà l'atenció al metge, car era la primera vegada que veia un pentinat semblant. Les galtes eren rosades. Lligades als botons de la brusa amb un cordonet, portava unes ulleres de carei, com un home.

Capítol 1, Primera Part (Activitat 3)

Aquest és el començament de la novel·la, comenta'l en el teu bloc. 

• Pel que fa a l'estil, hi trobem un exemple de "transició", que demostra la versatilitat de Flaubert com a narrador, explica-ho.
  En aquest capítol apareix una transició entre el relat subjectiu que apareix al principio a la narració objectiva, ja que passa del present al passat, i el narrador desapareix.
• Segons V. Nabokov, alguns objectes funcionen com a símbols. Quin significat pot tenir la gorra?
  La gorra de Charles és un objecte simbolic ja que és una peça llastimosa i  de mal gust, i simbolitza el futur de la vida de Charles, com lamentable i desencertada.

Preparàvem les lliçons, quan es presentà el director seguit d’un novençà endiumenjat i d’un ajudant que portava un pupitre. Els qui dormien es desvetllaren, i tots plegats ens aixecàrem com si ens haguessin sorprès en ple treball.

El director ens indicà que seguéssim novament; després, girant-se cap al vigilant:

―Senyor Roger ―li digué a mitja veu―, heus aquí un alumne que us recomano; entra al cinquè curs. Si la seva conducta i la seva aplicació són meritòries, passarà amb els grans¸tal com li correspon per edat. 

Aturat a l’angle de la porta, una mica ressagat, a tal punt que a penes el podíem veure, el novençà tenia l’aspecte d’un camperol, d’una quinzena d’anys d’edat, i era més alt que cap de tots nosaltres. Portava els cabells tallats arran de front, com un cabiscol de poble, i semblava d’aspecte reflexiu i molt intimidat. Per bé que no fos ample d’espatlles, la seva jaqueta, d’un teixit verd i amb un rengle de botons negres, devia engavanyar-lo força, i a través de les gires de les mànegues deixava veure uns punys vermells acostumats a sentir-se nus. Les cames, cobertes amb unes mitges blaves, sortien d’uns pantalons esgroguissats i tibants a causa dels elàstics. Anava calçat amb unes sabates grosses, mal enllustrades i guarnides de tatxes. 

Començàrem a recitar lliçons. Ell parava les orelles, atent com si escoltés un sermó, sense gosar encreuar les cames, ni recolzar-se a la taula, i a les dues, quan sonà la campana, calgué que el vigilant l’advertís per tal que es posés a la fila amb nosaltres.

Bon punt entràvem a classe, teníem el costum de llançar les gorres per terra a fi de tenir les mans lliures; es tractava de llançar-les des del peu de la porta a sota del banc, de manera que es rebatessin contra la paret, aixecant un núvol de pols: era el costum. 
Sigui, però, que ell no s’havia adonat d’aquesta maniobra o bé perquè no s’hi havia volgut sotmetre, el cas és que ja havíem acabat l’oració i el novençà encara tenia la gorra al damunt dels genolls. Era una d’aquelles gorres en la composició de les quals entraven els elements de la gorra de pèl, de la chapska, del capell rodó, de la gorra de pell de llúdria i de la de cotó; una d’aquelles peces dissortades, en fi, la muda lletjor de les quals presenta profunditats d’expressió com la cara d’un imbècil.

Ovoide i inflada per un joc de balenes, començava amb tres sortints circulars; després, alternaven uns rombes de vellut i de pell de conill separats per una cinta vermella; seguia una mena de sac que s’acabava amb un polígon encartonat, cobert amb un brodat de trenyella complicada i del qual penjava, a l’extrem d’un cordó molt prim, una creueta de fils d’or, com una borla. La gorra era nova; la visera lluentejava.

―Aixequeu-vos! ―digué el professor.

S'aixecà: la gorra li caigué. Tota la classe es posà a riure.

S'ajupí per tal de plegar-la. Un veí la hi tornà a fer caure amb un cop de colze; s'ajupí a plegar-la novament.

―Desempallegueu-vos d'aquest casc! ―digué el professor, que era home d'humor.

Els col·legials esclafiren una rialla que desconcertà el pobre xicot, a l'extrem que no sabia si restar amb la gorra als dits, si deixar-la per terra, o si posar-se-la al cap. Es reféu i se la posà al damunt dels genolls.

Curiositats (Activitat 2)

•  Els fundadors de Yahoo van trobar el nom de l'empresa llegint un llibre escrit el 1726. Explica-ho.
  El nom de Yahoo l'han agafat d'un llibre de Jonatha Swift, ''Els viatges de Gulliver'', que s'anomenaven Yahoos. Tracta de que el pare de Filo, co-fundador de Yahoo i cridava a David i Jerry per ser inquiets i aquestos van usar el nom para al seu portal. En el llibre, Yahoo realment és una criatura que s'assembla a l'humà però és brut i té costums desagradables.

• El 1857 es van publicar dues obres cabdals, quines?
  En 1957 es va publicar també Madame Bovary de Gustave Flaubert i Les Flors del mal de Charles Baudelaire.
• La pel·lícula L'autre Dumas recrea la vida de l'autor de novel·les com Els tres mosqueters o El comte de Montecrist. Per què va ser polèmic aquest film a França? Per cert, Alexandre Dumas pare o fill?
  Alexandre Dumas, va provocar polèmica després que s'elegira unactor blanc per interpretar el paper del novel·lista, d'origen africà quan aquest tendría que ser de color. Gerard Depardieu, hagué d'enfosquir la seua pell i ficar-se una perruca risada per participar en "L'altre Dumas". Els crítics afirmen que tindrien que haver elegit a un actor mulat. L'historiador Claude Schopp diu que, encara que els seus libres eren admirats pels seus contemporanis, a vegades fou ridiculitzat pel color de la seua pell.
• Mary Shelley va escriure una novel·la terrorífica. De què va?
  En aquesta novel·la gòtica, explora el sentiment del terror reflectint les passions en una escenografia nocturna, tempestuosa i mortuòria. El doctor Frankenstein vol donar vida a la seua Criatura amb ferramentes humanes, es a dir, la ciència i el coneixement.
• El film El corredor nocturno, basat en una novel·la d'Hugo Buriel, tracta en realitat d'un mite literari. Què té a veure amb Goethe?
  “El corredor nocturn” és una pel·lícula de suspens i reflexiona sobre les pors y les obsessions humanes. En Goethe, el pacte diabòlic que realitza Faust, a través de Mefistòfil on li entrega la seua ànima a canvi de ser jove fins a la mort. Mefistòfil obté els resultats oposats als desitjats, ja que fa el bé quan busca fer el mal. En l'obra, Faust  mostra la seua animositat molt dèbil, i es està desprotegit i indefens, havent de dependre dels altres per a aconseguir els seus objectius, Faust necessita Mefistòfil i el seu poder.  La relació d'amor-odi entre els dos protagonistes d'este film és una metàfora sobre l'exercici del poder, la força de la voluntat i fins als dilemes morals de l'home contemporani. És una història de ficció.

Característiques i funcions dels personatges de l'obra.

• Emma Bovary: és la protagonista, l'obra es centra en el seu desenvolupament. És una inadaptada en el seu món, a causa de la imaginació desmesurada que alimenta amb lectures romàntiques. És una lectora de novel·les d'amor, de relats exòtics i de poesia romàntica. És apassionada, inconformista i mostra insatisfacció. Vols escapar de la seua existència per mitjà de l'adulteri i conèixer altre món. El seu encant físic, li dóna atracció i encant. És una xica cursi que s'emociona amb novel·les romàntiques, somia amb aventures i protagonitza escenes que llig. Busca consol en la religió i l'adulteri. És un personatge ambigu, sota ella s'embosca un home. És dominant i rebel, ja que cap dels tres homes sap prendre decisions. Amb el seu marit, ella es la que domina i s'encarrega de cobrar les factures dels pacients. Agafa actituds masculines. Emma està sola i s'enfronta a tot. Mor jove i té una mort atroç, gràcies a la seua valentia, viu experiències profundes.
  
  
• Charles Bovary: és el seu marit, és un home dèbil, sense ambicions, no té atractius i amb idees convencionals. És producte de la seua educació, la mare decideix el seu futur i intervé en la seua vida. És un ésser patètic, enamorat cegament. És un professional mediocre, la seua negligència provoca la gangrena d'un pacient, i ha de tallar-li-la. Després de morta la seua esposa descobreix tota la veritat. És mediocre i anodina, i sent un amor pur per Emma, tant viva com mort, li agrada fins quan ella es morta.
  
  
• Rodolphe  Boulanger: és l'amant. És un terratinent que arriba de la ciutat i es creu superior, troba en Emma una tendresa infantil. El seu propòsit es aprofitar-se'n de la situació, per acabar abandonant-la a la seua mort. És superficial, sense inquietuds, encara que Emma el troba interessant, atractiu i encantador. Emma el pressiona per anar-se'n plegats, però ell s'escapa deixant-la arruïnada mortalment. Ací Emma té un pensament de suïcidi. Ella anys després el buscarà per tal que la salve d'una ruïna econòmica, per`ell diu que no té i Emma desesperada es suïcida.
• León Dupuis: es l'altre amant. És l'encarnació de la innocència i del sentiment pur i generós, però després és un home ambiciós i mediocre. Coneix Emma i simpatitzen, ja que tenen gustos afins per les lectures sentimentals i evocacions romàntiques. Per parteix cap a Rouen per a seguir estudiant. Allí tres anys després es troba a Emma i viuran un idil·li·li semblant a la lluna de mel. Finalment, ell renuncia a les seus exigències i li dona esquena.
• Homais: és el farmacèutic, representa la fe en el coneixement i el progrés que va caracteritzar França. És un apotecaria vanitós, anticlerical, que defensa el progrés i vol exhibir-se al poble. És un home superb, interessant i assedegat de poder. La seua ciència procedeix dels fulletons, la cultura dels periòdics i els seus gustos literaris són pèssims. És el burgés del poble i pare de tres fills. És vil i servil. Després de la mort d'Emma i la ruïna del metge, evita el tracte amb Charles. I se sent feliç perquè les autoritat el condecoren amb la creu d'honor.
• Madame Bovary mare: progenitora de Charles, dominant i autoritària. Ha modelar el caràcter dèbil del seu fill. Detesta Emma, però els trau de compromisos econòmics. Menysprea la literatura i responsabilitza les novel·les dels desordres que pateix Emma. Al final, vol quedar-se amb la néta i açò provoca la ira de Charles i la ruptura de la relació.
  
  
• Monsieur Bovary: pare de Charles. No s'assembla a ell, li agrada beure, és faldiller, peresós i presumeix de conqueridor. Simple, primitiu i lliure. Mor d'un infart.
• Heloïse Dubuc: dona de Charles. És malaltissa i gelosa. Que descobreixen que no era tan rica como deia, és humiliada pels Bovary i mor als dies.
• Berthe: filla d'Emma i Charles. La mare es recorda d'ella quan té problemes amb els seus amants. És la víctima del suïcidi d'Emma. Finalment, la recull la tia, que com és pobre, l'envia a treballar a una filatura. Amb el seu destí d'obrera, es dissolen les ambicions de Madame Bovary.
  
  
• Abate Bournisien: el rector de Yonville. Demostra la seua ineptitud enfront de la crisis d'Emma. Està en desacord amb l'apotecari Homais.
  
  
• Felicité: domèstica dels Bovary. És una xica fidel i demostra habilitats per encobrir les escapades d'Emma. És col·col·laboradora i còmplice quan la seua mestressa es troba en fallida econòmica. Després de la mort d'Emma li roba els vestits i s'escapa amb Teodor.
• Monsieur Rouault: pare vidu d'Emma. És bondadós i envia cada any un titot a la seua filla i al gendre. La mort d'Emma el deixa desconsolat i el du a la mort.
  
  
• Hippolyte: jove de l'hosteleria. Coix i sofreix impotència professional. Per culpa de Charles, se li imputa la cama.
  
  
• Madame Lefrançois i Madame Tuvache: La primera es mestressa de la taverna i la segona l' esposa de l'alcalde.
• Doctor Canivet: Metge prestigiós.
  
  
• Doctor Larivière: antic mestre de Charles. És noble i entregat. Representa el pare de Flaubert.
  
  
• Edgar Lagardy: Famós tenor de qui Emma s'enamora en l'opera.
  
  
• Captaire cec: ple de parracs i úlceres, símbol del destí tràgic. És un rodamón. Emma sent repulsió envers ell i Homais és el seu enemic. L'apotecaria aconsegueix que el tanquen en el manicomi.
• Justine: empleat d'Homais. El jove viu silenciosament enamorat d'Emma.