La metamorfosi ("Llançà una llambregada al despertador...

Llançà una llambregada al despertador, que feia tic-tac damunt la calaixera. "Mare de Déu!", es va dir. Eren les sis trenta i les busques anaven avançant impassibles, ja era fins i tot la mitja tocada, s'acostaven els tres quarts. Que potser no havia sonat el despertador? Del llit estant podia veure que l'havia posat exactament a les quatre; segur que havia sonat. Sí, però era possible continuar dormint com si res malgrat aquella estridència que sacsejava els mobles? La veritat és que un son tranquil no l'havia tingut, però probablement per això havia estat més profund. I ara, què? El tren següent eixia a les set; si el volia agafar, hauria de córrer com un boig; encara no tenia el mostrari empaquetat i ell no es trobava precisament vigorós i actiu. I encara que arribara a temps al tren, no evitaria l'escridassada de l'amo, perquè el mosso de l'empresa havia d'esperar-lo al tren de les cinc i de ben segur que ja havia comunicat la seua incompareixença feia estona. Era la veu del seu amo, sense caràcter ni pesquis. I si es donava de baixa per malaltia?

• Raona si apareix l'estil indirecte lliure en aquest fragment. 

La metamorfosi ("Un matí que Gregor..."

Un matí que Gregor Samsa es despertà de somnis desassossegats, es trobà al llit convertit en un insecte monstruós. Estava gitat de sobines damunt una esquena dura com una cuirassa i, alçant una mica el cap, podia veure un ventre bru i bombat, solcat de nervadures arquejades, damunt el qual, amb penes i treballs, s'aguantava el cobrellit, a punt de caure completament a terra. Les seues múltiples potes, llastimosament raquítiques en comparació amb les seues proporcions, s'agitaven desvalgudes davant els seus ulls.

"Què m'ha passat?", va pensar. No era un somni. La cambra, una cambra normal de ser humà, encara que un pèl menuda, conservava el seu aspecte de sempre entre les quatre parets familiars. Damunt la taula, on hi havia estesa una col·lecció de mostres de teles desempaquetades (el Samsa era viatjant), penjava una fotografia que no feia gaire havia retallat d'una revista il·lustrada i havia col·locat dins un bonic marc daurat. Representava una dona amb un barret de pell i una boà, asseguda tota erta i alçant vers l'espectador un gros manegot de pells en què desapareixia tot l'avantbraç.

La mirada de Gregor s'adreçà aleshores a la finestra, i el cel gris (hom sentia batre gotes de pluja contra l'ampit de xapa) l'acabà de posar malenconiós. "I si dormia una mica més i em deixava estar de bestieses?", va pensar, però això fou completament impossible, perquè estava avesat a dormir del costat dret i en el seu estat actual no reeixí a posar-se en aquesta postura. Per més que assajava amb tota la força de gitar-se del costat dret, cada vegada el balanceig el tornava a la posició dorsal. Ho provà ben bé cent vegades, amb els ulls closos per no veure les potes movent-se sense parar, i desistí sols quan començà a sentir al costat un dolor lleuger i sord no conegut fins aleshores.

• Comenta el tractament del temps en la narració. 

LA NARRATIVA HISPANOAMERICANA: EL REALISME MÀGIC

En la dècada dels 40 Hispanoamerica va tenir un gran desenvolupament urba en la vida cultural prospera amb la vinguda d'intel·lectuals europeeus. La narrativa hispanoamerica d'aquesta epoca s'allunya de la novel·la realista i els temes són nous (predomini d'allò urbà i els problemes urbans) i són elaborats de forma distinta. L'aportacio mes important es el realisme mágic.
Per a Alejo Carpentier el realisme no és suficient per a reflectir la realitat sud-americana. La narrativa hispanoamericana trenca amb la tècnica realista i enllaça la realitat i la fantasia. Pel que fa als aspectes formals els escriptors es preocupen per l' estilística i el llenguatge, usen modernes tècniques narratives i diverses innovacions formals. Així, trenquen amb l'argument lineal, utilitzen múltiples narradors i distints punts de  vista, el contrapunt, l'estil indirecte lliure, el monòleg interior... Tot aço sense abandonar les reivindicacions socials i polítiques. Altres trets d'aquesta narrativa són: la humanització (s'ocupen de qüestions de la natura humana, com ara els somnies) i l'assimilació d' elements irracionals, misteriosos i procedents del surrealisme.

Hi ha dos períodes:

1.   ELS ANYS QUARANTA:

Els trets més importants són erudició, imaginació i concisió del llenguatge.
Autors importants:

• Jorge Luis Borges: és un escriptor argenti d'extraordinaria cultura, escriu assajos i poesia. Destaca pels seus relats, entre allo fantàstic i intel·lectual, amb temàtica de caràcter filosòfic sobre la realitat que es confon amb ficció, destí, identitat, temps... Obres: ''Ficciones'' i ''El aleph''.
• Miguel Ángel Asturias: és de Guatemela. Dóna vida en ''El señor presidente'', a un dictador despòtic i esperpèntic. Aquest tema es tractat amb una tècnica expressionista i surrealista. Obra: ''El Papa verde'' (tracta de l'explotació bananera per companyies nord-americanes -tema molt habitual en aquesta narrativa- ). Va rebre un Premi Nobel. 
• Alejo Carpentier: és de Cuba. Va ser el primer teòric del realisme màgic. Per a ell el realisme pur no pot arreplegar la realitat del món americà, per aixo parla del real meravellós en el proleg de la novel·la ''El reino de este mundo'' que tracta el tema de l'esclavitud. Altra obra seua és ''El siglo de las luces''.
• Juan Rulfo: és de Mèxic. Aquest és considerat el millor narrador, utilitza tècniques narratives i combina allo fantàstic i allo real. En ''Pedro Páramo'' narra la història de Juan Preciado, que torna al poble del seu pare per a complir els desitjos de la seua mare morta. Però es troba en un poble, Comala, habitat per fantasmes. Es barreja la primera persona i la narració omniscient.
  
  
  2. DECADA DELS SEIXANTA: LA GENERACIÓ DEL ''BOOM''
  
  El boom de la narrativa hispanoamericana va ser quan les novel·les es van distribuir per tot el mon, amb èxit crític i públic. Van publicar: ''La ciudad y los perros'' i ''Cien años de soledad'', que van produir impacte. Van crear un nou estil per a mostrar la realitat social d'Amèrica. Tracten temes com: la integració d'allò real i el fet fantàstic, la renovació de les tècniques narratives i experimentació amb el llenguatge.
  
  Els novel·listes destacats:
  
• Julio Cortázar: un argentí, autor de ''Rayuela''. Pot ser llegit de diverses formes, expressa l'atzar, la relació entre l'artista i l'obra i el caos de la vida.
• Ernesto Sábato: argentí que abans era un científic pur. Les seues novel·les  són: ''El túnel'', ''Sobre héroes i tumbes'' i ''Abaddón el exterminador''. Va escriure assajos sobre l'home en la crisis del temps i el sentit de l'activitat literária. En ''Sobre héroes i tumbas'' es una tremenda història d'amor i solitud.
• Carlos Fuentes: mexica.  La seua obra més important ''La muerte d'Artemio Cruz''. Són records d'un dirigent polític, i reconstrueix la història de Mèxic i els costums.
• Gabriel García Márquez: ha expressat admiració per les tragèdies de Sófocles, hi ha dedicat atenció a ''La metamorfosi''. La seua obra principal va ser ''Cien años de soledad'' (món imaginari) i ''Macondo'' (on tracta la història d'una família desde la fundació d'una ciutat - Macondo- ). Altres obres: ''Crónica de una muerte anunciada'', ''El amor en los tiempos del cólera'', ''Del amor y otros demonios'' i ''Memoria de mis putas tristes''. Va rebre el Premi Nobel. 
• Mario Vargas Llosa: és de Perú. Es va fer famós gràcies a "La ciudad y los perros", on critica la societat masclista i la violència. Altres novel·les interessants són: "La casa verde", "Pantaleón y las visitadoras" o "La tía Julia y el escribidor". Va ser un gran admirador de Flaubert i entre el seus models literaris cal citar a: Joanot Martorell, García Márquez i Faulkner. El Premi Nobel l'ha aconseguit "per la seua cartografia de les estructures de poder i les seues imatges mordaces de la resistència de l'individu, la rebel·lió i la derrota".
• Altres escriptors hispanoamericans que mereixen ser destacats són el cuba Cabrera Infante; el peruà, Bryce Echenique i el guatemalenc, Augusto Monterroso. I les més importants Isabel Allende de Chile amb ''La casa de los espiritus'' i Laura Esquirel.

EL VAMPIR

ACTIVITATS

Creus que el tema del vampir és un tòpic de la literatura romàntica?
Crec que sí, actualment hi ha molts llibres de histories romàntiques on un dels protagonistes és un vampir, normalment és un amor que no pot funcionar.

I el tema de la vampiressa?

Este ja no és tan recent en la literatura romàntica. 

Importància i sentit de LES FLORS DEL MAL.

Baudelaire va ser un poeta de formació clàssica, els seus poemes tenen estructura poètica i esquemes de rima. Volia provocar als lectors, és el pare de la poesia moderna. En les flors del mal assenyala les coses pel seu nom. La interpretació s'ha fet com una reflexió sobre la rebel·lia i la innovació es que no pot haver triomf de l'esforç. Baudelaire és rebel, irreverent i anticlerical, és un intent d'alliberament per mitjà de l'art, la bellesa i l'amor, amb el seu món anònim i els paradisos artificials. L'única via per a la salvació és la mort. Baudelaire veu el costat negatiu de la Mort i pensa que l'home no és bo per naturalesa sinó pervers i depravat.
La poesia de Baudelaire té caràcter didàctic, intenta sacsejar la consciència moral del lector i intenta trastornar les nostres idees.
Manifesta la seua concepció de poeta modern, com un ésser maleït, refusat per la societat burgesa. L'arrogància, la distinció i les maneres de parlar i vestir defineixen aquest període, que es va denominar dandisme.
El dandisme es basava en un ésser extravagant i distingit que es caracteritza pel culte al jo. La insatisfacció permanent s'anomena Spleen (fàstic). Per a Baudelaire, el tedi és el mal absolut, un malestar causat per la condició humana, una ànsia insatisfeta.
Els seus poemes són l'expressió de l'atracció que senten els homes pel bé i el mal. L'individu és un subjecte dividit entre Satanàs (diabòlic) i Déu (diví). Baudelaire és el primer poeta de la ciutat, París, una metròpoli superpoblada, impersonal i indiferent. Els habitants de París són cecs, borratxos, ancians i descobreix l'existència d'éssers marginats, que són alhora decrèpits i encantadors. La seua poesia és un monòleg sord i interminable, els personatges estan sols, viuen aïllats en aquesta gran ciutat.
L'edició de ''Les Flors del mal'' va ser publica l'any 1857, va ser segrestada després d'una campanya per ''Le Figaro''. En el judici es va imposar una multa i es prohibia l'edició de sis poemes. El delicte era ofensa a la moral i als bons costums. Baudelaire va ser un poeta immoral, ratllant la pornografia i una lectura per a degenerats. Però, en realitat el llibre qüestiona allò més dolorós i pitjor de la condició humana.
Pel que fa al aspecte formal, la seua poesia és conseqüència d'una arquitectura, és una unitat amb principi, continuació i final. En Les flors del mal demostra la distancia que el separa del Romanticisme, on els llibres es basaven en la inspiració i no tenien una estructura definida. La quantitat inicial de poemes era decent, cosa que ens obliga a relacionar ''Les flor del mal'' amb ''La divina comèdia'' que també tenia la mateixa quantitat de cants. Va establir una estructura basada en les correspondències de la relació entre formal metafòrica i al·legòrica.
Baudelaire va ser la crítica i síntesi del Romanticisme i el precursor del simbolisme. És considerat el pare del decadentisme que aspirava a escandalitzar la burgesia i oscil·la entre procediments romàntics. Va refusar els vells codis i sentimentalitats romàntiques. No va admetre la inspiració ni la imaginació i se centra en un clàssic perquè la poesia és un treball centrat a polir a la perfecció els versos. Va reemplaçar el romàntic d'inspiració per d'artesania.
Es dona la circumstancia que ''Les flors de mal'' va aparèixer el mateix any que  Madame Bovary, Baudelaire i Flaubert es coneixien i s'admiraven perquè tenien una relació cordial, encara que pertanyien a moviments literaris diferents superposats en les literatures europees: el Simbolisme per al vers i el Realisme per a la novel·la.
Una altra innovació de Baudelaire va ser que també escriu poemes en prosa, una novetat que suposa la desaparició de les formes poètiques tradicionals i la fundació de la lírica moderna. Baudelaire és l'iniciador del simbolisme i de la poesia moderna. Expressa una angúnia existencial amb l'Spleen i l'Ideal. És el poeta del món real i de la bellesa, de la felicitat i del sofriment, de la morbidesa i del pecat, és la representació del poeta que no aconsegueix adaptar-se al món. Va influir considerablement en poetes com: Verlaine, Mallarmé, Rimbaud i la seua ressonància a arribat fins a l'actualitat, al segle XXI.
En les flors del mal apareix la bellesa i allò sublim amb el llenguatge poètic.

Tema 5. Curiositats

Segurament coneixes aquest quadre. Comenta amb quin moviment el podem relacionar.

Aquest quadre pertany al Cubisme és un dels moviments artístics pertanyents a l'art modern, present  en la pintura i l'escultura, desenvolupat entre 1907 i 1914. El Cubisme va introduir un punt d'inflexió en la pintura, i representa l'inici de l'art abstracte. En les obres cubistes els objectes es trenquen, s'analitzen, i es re-construeixen en una forma abstracta; enlloc de representar els objectes des d'un únic punt de vista, l'artista pinta el motiu des d'una multitud de perspectives per tal de representar-lo en un context més ampli. El cubisme intenta atènyer l'essència de les coses que representa, per la juxtaposició de punts de vista diferents en la realitat, però que apareixen simultanis en l'obra final. Picasso, aplicarà la descomposició cubista al paisatge, però també als objectes i al retrat. Els cubistes van abolir la idea de que cal pintar "matèries nobles"," i pensaven que qualsevol objecte podria ser objecte d'atenció estètica. Aquest quadre de Picasso 1907 és considerat com el primer quadre cubista.

• Busca alguna altra pintura famosa relacionada amb el període que estem estudiant.
  

Aquest pertany al surrealisme, és el moviment d'avantguarda més important del període d'entreguerres, i molt possiblement el més influent de tots ells quest moviment artístic, intel·lectual i cultural en general s'orienta al voltant de la persecució de l'alliberament de la ment, emfatitzant les facultats imaginatives i crítiques de l'inconscient i l'assoliment d'un estat diferent de, "més que" i més veritable que la realitat tangible i quotidiana: el "sur-real", per sobre de la realitat. Per a molts surrealistes, aquesta cerca de transcendir la realitat tangible i d'assolir-ne una que incorporés els elements de la imaginació i l'inconscient s'ha manifestat en l'intent de portar a terme una revolució personal, cultural, política i social, a vegades concebuda o descrita com una transformació completa de la vida a través de la llibertat, la poesia, l'amor i el sexe.

 

• Aquesta òpera de Puccini és un viatge musical al París més bohemi; però, què és la "bohèmia"?Bohèmia apareix per primera vegada al segle XIX. Al·ludeix a la cultura dels gitanos, cridats ''bohemios'' en Franca, per arribar des de la regió de Bohèmia. Es refereix a uns modes de viure de sectors socioculturals amb una escala de valors diferents a la societat sedentària i burgesa. Els seus llocs per a trobar-se eres cafès, on es un reunien i discutien les tendències, les idees, la política, el pensament i la cultura. És un artista de aparencia despreocupada, poc descuidada, desordenada... Es descanta pel mon de les idees, el coneixement, les realitats.. 

 

 

Madame Bovary i Lucia di Lammermoor (Activitat 9)

A Rouen, Emma acudeix a la representació de Lucie de Lammermoor, de Donizetti,  basada en una novel·la de Walter Scott, un escriptor que ella havia llegit quan tenia quinze anys. Comenta quin efecte li produeix aquesta escena.  

Emma va reaccionar d'una manera extranya. Al vore al home passejant per l'escenari va sentir algo, que li va fer voler anar correns cap a ell, per a entregar-se completament. Era com la rencarnació de l'amor, i volia que ell la fera seva.

Segona part. Capítol 12 (Activitat 7)

• Situa el present fragment en l'argument de Madame Bovary i comenta'n la rellevància per al desenvolupament de la trama.
  
  

Capítol 8, Segona Part (Activitat 6)

Quina particularitat estilística trobes en aquest fragment?

En aquest fragment apareix el mètode del contrapunt, ja que apareix la conversa de Emma i Rodolphe, a la vegada que el conseller parla. S'estableixen dos converses a l'hora, que va fer que siguera una novetat.Segons Josep Mundó: "L’estil de Flaubert és molt particular, atesa la seva forma de treballar, i és el que el caracteritza com a gran escriptor. Un dels elements més notables és el contrapunt, que fa servir en les converses, en els diàlegs amorosos, en el diàleg amb el rector, en la festa, en la fira, etc.; en aquest sentit, és significativa l’escena de l’òpera. El contrapunt li serveix per subratllar el contrast, per barrejar dos punts de vista. L’episodi de la fira, per exemple, és instrumental, perquè reuneix Emma i Rodolphe en una conversa que es contraposa fortament a l’ambient on es desenvolupa: la interacció dels diàlegs i les veus de fora marca el contrast dels personatges."

Capítols 5 i 6, Primera Part (Activitat 5)

• Comenta la utilització de la cursiva en aquest fragment.
  ''felicitat, passió, embriaguesa'': estan en cursiva per a donar-li enfàsi, ja que són expressions.
  ''Paul et Virginie'': esta en cursiva perquè és el nom d'un llibre.
   
• Com era l'educació de les jóvens de l'època?
  L'educació a França es va caracteritzar des de la instauració de l'escolarització obligatòria en el segle XIX, per la denominada escola republicana francesa, laica, pública i obligatòria, que es va crear com a element fonamental de la República Francesa, amb la separació Església-Estat i com instrument de la consciència nacional, fins i tot de la generalització de l'ús de la norma culta o acadèmica de l'idioma francès. Una concepció de l'elitisme basada en la meritocràcia intel·lectual, i un alt nivell d'exigència tant en el reclutament de professors com en els alumnes, estaven pensades per a la formació dels quadres dirigents de la burocràcia, l'empresa i la docència i investigació universitària. A la segona meitat del segle XX es produeix una profunda transformació, lligada als canvis socials i intel·lectuals, a l'extensió en edat de l'escolarització obligatòria i l'augment de l'heterogeneïtat de la composició l'alumnat per la immigració i degradació de la perifèria de les grans ciutats, amb un desarrelament i falta d'integració social accentuada en l'anomenada segona generació. L'escolarització a França és obligatòria fins als 16 anys. Als 3 anys d'edat s'admeten als nens al parvulari.
  
• Explica si hi trobes algun "salt enrere" o "analepsi".
  El salt enrere o analepsi és una tècnica utilitzada tant en el cinema com en la literatura que altera la seqüència cronològica de la historia, connectant moments diferents i traslladant l'acció al passat.
  Apareix un salt enrere quan Emma conta els fets que li van passar quan ella tenia quinze anys, en el segon parragraf ,que és el següent:
  A quinze anys, doncs, Emma es passà sis mesos empastifant-se les mans amb aquesta pols de les velles sales de lectura. Més tard, amb Walter Scott, s’apassionà pels motius històrics; tenia la imaginació poblada de cofres, de cossos de guàrdia i de trobadors. Li hauria plagut de viure en algun d’aquests vells edificis nobiliaris, com aquelles dames vestides amb uns cossets llargs que es passaven els dies recolzades a l’ampit de les ogives amb el mentó posat dins de la mà i l’esguard perdut al fons dels camps, sotjant l’arribada d’algun cavaller amb la ploma blanca al capell i galopant damunt d’un corser negre. Durant aquesta temporada mantingué viu el culte de Maria Stuart i sentí una entusiasta veneració per les dones il·lustres o infortunades. Joana d’Arc, Heloïsa, Agnès Sorel, la bella Ferronnière i Clemència Isaura es destacaven, per a ella, com uns astres de primera magnitud en la immensitat tenebrosa de la història, de la qual també emergien d’ací d’allà, per bé que més enfonsats encara en l’obscuritat del passat i sense cap relació entre ells, sant Lluís amb l’alzina, Bayard moribund, certes ferocitats de Lluís XI, un xic de la nit de Saint Berthélemy, el plomall de Bearnès i sempre el record dels plats pintats en els quals es feia l’apologia de Lluís XIV.

Capítol 2, Primera Part (Activitat 4)

• Comenta aquesta descripció. De qui es tracta?
  Aquesta descripció és de Madame Bovary.
  Els recursos que utilitza per a fer la descripció són:
  • Adjectius: com per exemple ''blancor, brillant, fines, netes, primes, llargues, bruns, negres, negres, fresca, blanc, llisos, ondulat, rosades..''
  • Comparacions: ''portava unes ulleres de carei, com un home'' i ''Duia els cabells migpartits en dos bandós negres i tan llisos que semblaven un sol bocí''
  • Utilització de la conjunció ''i'' procedida de punt i coma: ''Això no obstant, les seves mans no eren belles ni potser prou pàl·lides, i tenien falanges massa primes;'' i ''I, deixant veure a penes la punta de l'orella''.
  • Antítesi: ''els ulls: per bé que eren bruns, semblaven negres a causa de les pestanyes'' i ''les seves mans no eren belles ni potser prou pàl·lides, i tenien falanges massa primes; d'altra banda, eren massa llargues i sense toves inflexions en les línies dels contorns''
  • Enumeració: ''El que realment tenia d'encisador eren els ulls: per bé que eren bruns, semblaven negres a causa de les pestanyes, i el seu esguard penetrava francament amb una ardida candidesa'' 
  • Significació dels objectes: 
  • Mètode de desplegament:
  • Intercanvi de paraules sense sentit:
  
  

Charles està sorprès de la blancor d'aquelles ungles. Eren brillants, fines de l'extrem, més netes que els voris de Dieppe i tallades en forma d'ametla.  d'altra banda, eren massa llargues i sense toves inflexions en les línies dels contorns. El que realment tenia d'encisador eren els ulls: per bé que eren bruns, semblaven negres a causa de les pestanyes, i el seu esguard penetrava francament amb una ardida candidesa. Com que la sala era fresca, petava de dents tot menjant, la qual cosa descobria una mica els seus llavis carnosos, els quals tenia el costum de mossegar-se en els moments de silenci. La seva gorja emergia dolçament del coll blanc, girat i ajustat del vestit. Duia els cabells migpartits en dos bandós negres i tan llisos que semblaven un sol bocí; estaven separats per una clenxa fina al mig del cap, la qual s'enfonsava lleugerament segons la corba del crani. I, deixant veure a penes la punta de l'orella, anaven a confondre's al darrere en un monyo abundant amb un moviment ondulat vers les temples que cridà l'atenció al metge, car era la primera vegada que veia un pentinat semblant. Les galtes eren rosades. Lligades als botons de la brusa amb un cordonet, portava unes ulleres de carei, com un home.

Capítol 1, Primera Part (Activitat 3)

Aquest és el començament de la novel·la, comenta'l en el teu bloc. 

• Pel que fa a l'estil, hi trobem un exemple de "transició", que demostra la versatilitat de Flaubert com a narrador, explica-ho.
  En aquest capítol apareix una transició entre el relat subjectiu que apareix al principio a la narració objectiva, ja que passa del present al passat, i el narrador desapareix.
• Segons V. Nabokov, alguns objectes funcionen com a símbols. Quin significat pot tenir la gorra?
  La gorra de Charles és un objecte simbolic ja que és una peça llastimosa i  de mal gust, i simbolitza el futur de la vida de Charles, com lamentable i desencertada.

Preparàvem les lliçons, quan es presentà el director seguit d’un novençà endiumenjat i d’un ajudant que portava un pupitre. Els qui dormien es desvetllaren, i tots plegats ens aixecàrem com si ens haguessin sorprès en ple treball.

El director ens indicà que seguéssim novament; després, girant-se cap al vigilant:

―Senyor Roger ―li digué a mitja veu―, heus aquí un alumne que us recomano; entra al cinquè curs. Si la seva conducta i la seva aplicació són meritòries, passarà amb els grans¸tal com li correspon per edat. 

Aturat a l’angle de la porta, una mica ressagat, a tal punt que a penes el podíem veure, el novençà tenia l’aspecte d’un camperol, d’una quinzena d’anys d’edat, i era més alt que cap de tots nosaltres. Portava els cabells tallats arran de front, com un cabiscol de poble, i semblava d’aspecte reflexiu i molt intimidat. Per bé que no fos ample d’espatlles, la seva jaqueta, d’un teixit verd i amb un rengle de botons negres, devia engavanyar-lo força, i a través de les gires de les mànegues deixava veure uns punys vermells acostumats a sentir-se nus. Les cames, cobertes amb unes mitges blaves, sortien d’uns pantalons esgroguissats i tibants a causa dels elàstics. Anava calçat amb unes sabates grosses, mal enllustrades i guarnides de tatxes. 

Començàrem a recitar lliçons. Ell parava les orelles, atent com si escoltés un sermó, sense gosar encreuar les cames, ni recolzar-se a la taula, i a les dues, quan sonà la campana, calgué que el vigilant l’advertís per tal que es posés a la fila amb nosaltres.

Bon punt entràvem a classe, teníem el costum de llançar les gorres per terra a fi de tenir les mans lliures; es tractava de llançar-les des del peu de la porta a sota del banc, de manera que es rebatessin contra la paret, aixecant un núvol de pols: era el costum. 
Sigui, però, que ell no s’havia adonat d’aquesta maniobra o bé perquè no s’hi havia volgut sotmetre, el cas és que ja havíem acabat l’oració i el novençà encara tenia la gorra al damunt dels genolls. Era una d’aquelles gorres en la composició de les quals entraven els elements de la gorra de pèl, de la chapska, del capell rodó, de la gorra de pell de llúdria i de la de cotó; una d’aquelles peces dissortades, en fi, la muda lletjor de les quals presenta profunditats d’expressió com la cara d’un imbècil.

Ovoide i inflada per un joc de balenes, començava amb tres sortints circulars; després, alternaven uns rombes de vellut i de pell de conill separats per una cinta vermella; seguia una mena de sac que s’acabava amb un polígon encartonat, cobert amb un brodat de trenyella complicada i del qual penjava, a l’extrem d’un cordó molt prim, una creueta de fils d’or, com una borla. La gorra era nova; la visera lluentejava.

―Aixequeu-vos! ―digué el professor.

S'aixecà: la gorra li caigué. Tota la classe es posà a riure.

S'ajupí per tal de plegar-la. Un veí la hi tornà a fer caure amb un cop de colze; s'ajupí a plegar-la novament.

―Desempallegueu-vos d'aquest casc! ―digué el professor, que era home d'humor.

Els col·legials esclafiren una rialla que desconcertà el pobre xicot, a l'extrem que no sabia si restar amb la gorra als dits, si deixar-la per terra, o si posar-se-la al cap. Es reféu i se la posà al damunt dels genolls.

Curiositats (Activitat 2)

•  Els fundadors de Yahoo van trobar el nom de l'empresa llegint un llibre escrit el 1726. Explica-ho.
  El nom de Yahoo l'han agafat d'un llibre de Jonatha Swift, ''Els viatges de Gulliver'', que s'anomenaven Yahoos. Tracta de que el pare de Filo, co-fundador de Yahoo i cridava a David i Jerry per ser inquiets i aquestos van usar el nom para al seu portal. En el llibre, Yahoo realment és una criatura que s'assembla a l'humà però és brut i té costums desagradables.

• El 1857 es van publicar dues obres cabdals, quines?
  En 1957 es va publicar també Madame Bovary de Gustave Flaubert i Les Flors del mal de Charles Baudelaire.
• La pel·lícula L'autre Dumas recrea la vida de l'autor de novel·les com Els tres mosqueters o El comte de Montecrist. Per què va ser polèmic aquest film a França? Per cert, Alexandre Dumas pare o fill?
  Alexandre Dumas, va provocar polèmica després que s'elegira unactor blanc per interpretar el paper del novel·lista, d'origen africà quan aquest tendría que ser de color. Gerard Depardieu, hagué d'enfosquir la seua pell i ficar-se una perruca risada per participar en "L'altre Dumas". Els crítics afirmen que tindrien que haver elegit a un actor mulat. L'historiador Claude Schopp diu que, encara que els seus libres eren admirats pels seus contemporanis, a vegades fou ridiculitzat pel color de la seua pell.
• Mary Shelley va escriure una novel·la terrorífica. De què va?
  En aquesta novel·la gòtica, explora el sentiment del terror reflectint les passions en una escenografia nocturna, tempestuosa i mortuòria. El doctor Frankenstein vol donar vida a la seua Criatura amb ferramentes humanes, es a dir, la ciència i el coneixement.
• El film El corredor nocturno, basat en una novel·la d'Hugo Buriel, tracta en realitat d'un mite literari. Què té a veure amb Goethe?
  “El corredor nocturn” és una pel·lícula de suspens i reflexiona sobre les pors y les obsessions humanes. En Goethe, el pacte diabòlic que realitza Faust, a través de Mefistòfil on li entrega la seua ànima a canvi de ser jove fins a la mort. Mefistòfil obté els resultats oposats als desitjats, ja que fa el bé quan busca fer el mal. En l'obra, Faust  mostra la seua animositat molt dèbil, i es està desprotegit i indefens, havent de dependre dels altres per a aconseguir els seus objectius, Faust necessita Mefistòfil i el seu poder.  La relació d'amor-odi entre els dos protagonistes d'este film és una metàfora sobre l'exercici del poder, la força de la voluntat i fins als dilemes morals de l'home contemporani. És una història de ficció.

Característiques i funcions dels personatges de l'obra.

• Emma Bovary: és la protagonista, l'obra es centra en el seu desenvolupament. És una inadaptada en el seu món, a causa de la imaginació desmesurada que alimenta amb lectures romàntiques. És una lectora de novel·les d'amor, de relats exòtics i de poesia romàntica. És apassionada, inconformista i mostra insatisfacció. Vols escapar de la seua existència per mitjà de l'adulteri i conèixer altre món. El seu encant físic, li dóna atracció i encant. És una xica cursi que s'emociona amb novel·les romàntiques, somia amb aventures i protagonitza escenes que llig. Busca consol en la religió i l'adulteri. És un personatge ambigu, sota ella s'embosca un home. És dominant i rebel, ja que cap dels tres homes sap prendre decisions. Amb el seu marit, ella es la que domina i s'encarrega de cobrar les factures dels pacients. Agafa actituds masculines. Emma està sola i s'enfronta a tot. Mor jove i té una mort atroç, gràcies a la seua valentia, viu experiències profundes.
  
  
• Charles Bovary: és el seu marit, és un home dèbil, sense ambicions, no té atractius i amb idees convencionals. És producte de la seua educació, la mare decideix el seu futur i intervé en la seua vida. És un ésser patètic, enamorat cegament. És un professional mediocre, la seua negligència provoca la gangrena d'un pacient, i ha de tallar-li-la. Després de morta la seua esposa descobreix tota la veritat. És mediocre i anodina, i sent un amor pur per Emma, tant viva com mort, li agrada fins quan ella es morta.
  
  
• Rodolphe  Boulanger: és l'amant. És un terratinent que arriba de la ciutat i es creu superior, troba en Emma una tendresa infantil. El seu propòsit es aprofitar-se'n de la situació, per acabar abandonant-la a la seua mort. És superficial, sense inquietuds, encara que Emma el troba interessant, atractiu i encantador. Emma el pressiona per anar-se'n plegats, però ell s'escapa deixant-la arruïnada mortalment. Ací Emma té un pensament de suïcidi. Ella anys després el buscarà per tal que la salve d'una ruïna econòmica, per`ell diu que no té i Emma desesperada es suïcida.
• León Dupuis: es l'altre amant. És l'encarnació de la innocència i del sentiment pur i generós, però després és un home ambiciós i mediocre. Coneix Emma i simpatitzen, ja que tenen gustos afins per les lectures sentimentals i evocacions romàntiques. Per parteix cap a Rouen per a seguir estudiant. Allí tres anys després es troba a Emma i viuran un idil·li·li semblant a la lluna de mel. Finalment, ell renuncia a les seus exigències i li dona esquena.
• Homais: és el farmacèutic, representa la fe en el coneixement i el progrés que va caracteritzar França. És un apotecaria vanitós, anticlerical, que defensa el progrés i vol exhibir-se al poble. És un home superb, interessant i assedegat de poder. La seua ciència procedeix dels fulletons, la cultura dels periòdics i els seus gustos literaris són pèssims. És el burgés del poble i pare de tres fills. És vil i servil. Després de la mort d'Emma i la ruïna del metge, evita el tracte amb Charles. I se sent feliç perquè les autoritat el condecoren amb la creu d'honor.
• Madame Bovary mare: progenitora de Charles, dominant i autoritària. Ha modelar el caràcter dèbil del seu fill. Detesta Emma, però els trau de compromisos econòmics. Menysprea la literatura i responsabilitza les novel·les dels desordres que pateix Emma. Al final, vol quedar-se amb la néta i açò provoca la ira de Charles i la ruptura de la relació.
  
  
• Monsieur Bovary: pare de Charles. No s'assembla a ell, li agrada beure, és faldiller, peresós i presumeix de conqueridor. Simple, primitiu i lliure. Mor d'un infart.
• Heloïse Dubuc: dona de Charles. És malaltissa i gelosa. Que descobreixen que no era tan rica como deia, és humiliada pels Bovary i mor als dies.
• Berthe: filla d'Emma i Charles. La mare es recorda d'ella quan té problemes amb els seus amants. És la víctima del suïcidi d'Emma. Finalment, la recull la tia, que com és pobre, l'envia a treballar a una filatura. Amb el seu destí d'obrera, es dissolen les ambicions de Madame Bovary.
  
  
• Abate Bournisien: el rector de Yonville. Demostra la seua ineptitud enfront de la crisis d'Emma. Està en desacord amb l'apotecari Homais.
  
  
• Felicité: domèstica dels Bovary. És una xica fidel i demostra habilitats per encobrir les escapades d'Emma. És col·col·laboradora i còmplice quan la seua mestressa es troba en fallida econòmica. Després de la mort d'Emma li roba els vestits i s'escapa amb Teodor.
• Monsieur Rouault: pare vidu d'Emma. És bondadós i envia cada any un titot a la seua filla i al gendre. La mort d'Emma el deixa desconsolat i el du a la mort.
  
  
• Hippolyte: jove de l'hosteleria. Coix i sofreix impotència professional. Per culpa de Charles, se li imputa la cama.
  
  
• Madame Lefrançois i Madame Tuvache: La primera es mestressa de la taverna i la segona l' esposa de l'alcalde.
• Doctor Canivet: Metge prestigiós.
  
  
• Doctor Larivière: antic mestre de Charles. És noble i entregat. Representa el pare de Flaubert.
  
  
• Edgar Lagardy: Famós tenor de qui Emma s'enamora en l'opera.
  
  
• Captaire cec: ple de parracs i úlceres, símbol del destí tràgic. És un rodamón. Emma sent repulsió envers ell i Homais és el seu enemic. L'apotecaria aconsegueix que el tanquen en el manicomi.
• Justine: empleat d'Homais. El jove viu silenciosament enamorat d'Emma.

Activitat 8

• Però, què li passa a la bella Ofèlia?
  En aquesta escena Ofèlia mostra com l'afectat la mort del seu pare. Observem la seua bogeria i el seu dolor per la perduda d'un ésser volgut. I Ofèlia acaba morint ofegada, ja que no té ganes de viure la vida. A més, part de la seua bogeria també prové de les contradiccions amb Hamlet, ja que ella  li vol, però li diuen que s'allunye d'éll, ja que éll socialment esta per damunt. I també es utilitzada per Poloni i el rei Claudi, en el seu espionatge a Hamlet.

OFÈLIA
On és la bella Majestat de Dinamarca?
REINA
Com estàs, Ofèlia?
OFÈLIA [Cantant]

                   Com puc conèixer entre tots ells

                      el meu fidel amor?

                   Per la petxina del capell,

                      per les sandàlies i el bordó.
REINA
Ai, dolça dama, què és aquesta cançó?
OFÈLIA
Què dieu? No, fixeu-vos-hi, us ho prego:

                                 Cantant.

                  Ha mort, senyora: se n'ha anat;
                     és mort, reposa.
                  amb gespa verda sobre el cap
                     i, als peus, la llosa.
Ai, ai!
REINA
Però, escolta'm, Ofèlia. 
OFÈLIA [Cantant]
                  El seu sudari blanc i pulcre...

                                  Entra el rei.
REINA
Déu meu, mireu això, senyor.
OFÈLIA [Cantant]
                 Guarnit amb flors de gran valor
                    que van anar al sepulcre
                 sense cap llàgrima d'amor.
REI
Com et trobes, bonica?

OFÈLIA
Bé; que Déu us ho pagui. Diuen que la xibeca era la filla d'un forner. Senyor, sabem què som, però no sabem què podem arribar a ser. Que Déu seguia la vostra taula.
REI

Desvarieja per la mort del seu pare.

OFÈLIA
Si us plau, no en parlem, d'això; però quan us preguntin què significa, digueu això: [Cantant]
                  Demà serà sant Valentí
                     i a casa teva faré estada:
                  vindré de bon matí
                     per ser la teva enamorada.
                  Ell l'esperava de matí;
                     va obrir la porta i ella
                  va entrar. Quan va sortir
                     ja no era una donzella.
REI
Estimada Ofèlia!
OFÈLIA
És cert; no ho juro pas. Deixeu-me dir el final:
                                
                                Cantant.

                  Per Jesucrist, Nostre Senyor
                     -maleïda vergonya, i tant!-;
                  només que en tinguin l'ocasió,
                     el joves sempre ho fan.
                  ella digué amb sorpresa:
                     "Em vas prometre de casar-te amb mi".
                  I ell va respondre:
                     "Hauria complert la promesa
                  si no haguessis vingut al llit amb mi".

Activitat 7

• A Hamlet li encanta el teatre. Però ara està més pendent de les reaccions dels espectadors que de la representació. Explica per què?
  Perquè a Hamlet es preocupa per les critiques i opinions dels seus espectadors al vore les seus obres de teatre. En aquest cas Hamlet està pendent de la reacció del rei, ja que mitjançant una obra de teatre posarà a prova al rei, per a saber si el seu oncle es l'assassí del seu germà, es a dir, del pare de Hamlet. I gracies a la seua reacció, obté el seu resultat, el rei abandona la sala i es conscient de que Hamlet coneix el seu assassinat. 

HAMLET

Què us sembla aquesta obra, senyora?

REINA

Em sembla que la dama fa un excés de promeses.

HAMLET

Ah, però ja les complirà.

REI

Ja en saps l'argument? No hi ha res d'ofensiu?

HAMLET

No, no, només fan broma, enverinen de broma... Res ofensiu, de cap manera.

REI

Quin títol té, aquesta obra?

HAMLET

La ratera. Redéu, tot és retòrica. L'escena representa un assassinat comès a Viena. El duc es diu Gonzago, i la seua dona, Baptista. De seguida ho veureu. És una història de canalles; però què hi fa? No afecta la Vostra Majestat, ni cap dels que tenim l'ànima lliure. Qui sigui frare que prengui l'espelma. Nosaltres no ens hem de preocupar de res.

 Entra Llucià

Aquest és un tal Llucià, parent del rei.

OFÈLIA

Feu molt bé el paper del cor, milord.

HAMLET

Podria fer d'intèrpret entre tu i el teu enamorat, si us pogués veure, com a titelles, festejant.

OFÈLIA

Sou molt agut, milord, molt agut.

HAMLET

L'enverina al jardí per robar-li la corona. Es diu Gonzago, i la història es conserva en un italià molt elegant. Ara, tot seguit, veureu com l'assassí obté l'amor de l'esposa de Gonzago.

OFÈLIA

El rei s'ha alçat!

HAMLET

Com! Espantat per un foc sense bales?

REINA

Com us trobeu, milord?

POLONI

Suspeneu la funció!

REI

Porteu-me la llum. Marxeu!

POLONI

Llum, llum, llum!

Activitat 6

Contesteu en els vostres blocs: Aquest monòleg està escrit en vers blanc. Però, sabríeu explicar amb les vostres pròpies paraules ―en prosa― quines afliccions torben l'ànim de Hamlet?

HAMLET

Ser o no ser: aquest és el dilema:

si a l'esperit li és més noble sofrir

els cops i els dards de l'ultratjant Fortuna,

o armar-se contra un mar de sofriments

i enllestir-los lluitant. Morir, que és com dormir,

res més; dir que amb el son finalitzem

els mals del cor, les mil ferides naturals

que la carn va heretar. És un final

per desitjar devotament. Morir, dormir,

i potser somniar; aquest és el destorb:

perquè els somnis que habiten en el son de la mort,

un cop ja ens hem desprès d'aquesta pell mortal,

ens imposen respecte, és aquesta la causa

que fa que les desgràcies durin tant.

Perquè, si no, qui podria aguantar

les fuetades i les burles d'aquests temps,

l'insult de l'opressor, l'ultratge del superb,

tot el dolor de l'amor menyspreat,

la lentitud de la justícia,

la insolència dels càrrecs, i el desdeny

que dels indignes rep la gent de mèrit,

si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia

amb un simple punyal? Qui portaria el pes

d'una vida cansada de queixes i suors,

si no fos per la por d'alguna cosa

més enllà de la mort, aquest país no descobert

que no deixa tornar de les seves fronteres

a cap dels viatgers, que ens confon el desig,

i ens fa suportar els mals que ara tenim

més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?

Així, doncs, la consciència ens fa covards a tots,

i així el color natiu de la resolució

queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament;

i els projectes més alts i de més importància,

per aquesta raó desvien el seu curs

i perden fins i tot el nom d'acció.

Però ara, silenci. Bella Ofèlia!

Nimfa, que siguin recordats els meus pecats

en les teves pregàries.

En aquest fragment Hamlet parla sobre la famosa frase ''Ser o no ser: aquest és el dilema''. I  éll creu que morir, es el final de tot sufriment i patiment, que també passa en el somni d'una persona, i per a éll aquestes dos coses son similars. Ja que quan estem vius hi han moltes desgracies. Però molta gent te por a la mort, ja que es una cosa desconeguda per a tots, a pesar de que tots tenen una mala vida no volen anar a allò desconegut. Per tot açò Hamlet no sap si venjar-se de la mort del seu pare o no fer rés, ja que el seu problema es el pas entre la vida i la mort.

Activitat 5

• En aquest fragment, Gertrudis retreu a Poloni que parle amb tanta retòrica. Poloni mateix en sembla ser conscient. Assenyaleu quines figures retòriques hi empra.
  
  

 POLONI

                              Això s'ha acabat bé.

Milord, Senyora, si us hagués d'exposar

el que haurien de ser la majestat i el deure,

per què el dia és el dia i la nit és la nit,

i el temps és temps, seria malgastar

nit, dia i temps. Com que la brevetat

és l'ànima del seny, seré molt breu.

El vostre noble fill és boig. I dic

només això, perquè cal estar boig

per definir la veritable bogeria.

Però deixem-ho estar. 

REINA

Al gra, Poloni; menys retòrica. 

POLONI

Senyora, us juro que no faig retòrica.

Que és boig és cert. És cert i és una llàstima.

I és una llàstima que sigui cert. Ximple figura!

Retirem-la, perquè no vull parlar amb retòrica.

Admetem, doncs, que és boig. Ara ens fa falta

trobar la causa que té aquest efecte,

o millor dir: la causa del defecte,

perquè el defectuós efecte ha de tenir una causa.

Deixem-ho així, i aquesta és la deixalla;

considereu això: tinc una filla

―i fins que ja no sigui meva, la tindré―

que, per obediència i deure, m'ha donat

―fixeu-vos-hi― això. Ara escolteu i decidiu: 

          Llegint.

"A l'ídol de la meva ànima, a la celestial i formosa Ofèlia". Ja és una expressió ben lletja i ben desgraciada. "Formosa" és una paraula horrible; però ja ho veureu. Diu així: "en el seu pit excels i blanc, aquesta...", etc. 

REINA

Això li ha donat Hamlet? 

POLONI

Bona senyora, espereu un moment.

No dic res que no hi sigui.

En aquest fragment utilitza: 

• Tautologia: per què el dia és el dia i la nit és la nit, i el temps és temps
• Jocs de paraules: perquè cal estar boig per definir la veritable bogeria.
• Concatenació: Que és boig és cert. És cert i és una llàstima. I és una llàstima que sigui cert.
• Antítesi: trobar la causa que té aquest efecte, o millor dir: la causa del defecte
• Paral·lelisme:   Ja és una expressió ben lletja i ben desgraciada
• Antístrofa: El vostre noble fill és boig. I dic 

  només això, perquè cal estar boig 

  per definir la veritable bogeria.

  
  

Activitat 4

• L'aparició de l'espectre, que té lloc a la primera escena de l'obra, és un fet poc versemblant. Podríem discutir si al començament del segle XVII devia resultar més creïble que avui; però, com aconsegueix Shakespeare que semble real?

 Shakespeare aconsegueix que semble real, introduint sentiments i accions reals, i a més introduïx l'espectre, que es el cos del rei mort, que fa que tinga realitat. Per altre lloc, Horaci representa lo racional, ja que no te altre remei que acceptar lo que esta succeint com realitat. També el tremolar al veure el fantasma, ja que és el que farien totes les persones.

Característiques de la tragèdia en Shakespeare

En els segles XVI i XVII va nàixer un teatre modern. En aquesta època destaca Shakespeare pel seu geni personal i la combinació dels factors que es presenten en el seu país i a més es desenvolupa una individualització.  Les característiques són les següents:

1. La ruptura de les unitats clàssiques del teatre: Shakespeare trenca els motles clàssics. Al costat de l'acció principal hi ha acciones secundàries i no hi ha unitat de temps ni d'espai. Respecte a l'espai, l'obra transcorre en Dinamarca i  en el Palau d'Elsenor. Per a Hamlet Dinamarca és una presó i li dona un ambient carcerari, claustrofòbic i hostil. A més, el seu temps és imprecís, no té un desenrotllament cronològic. És difícil encaixar accions en els temps, unes succeeixen amb rapidesa i altres són viatges llargs. Igualment, el temps és circular, l'acció a vegades torna al passat. En Hamlet, es mescla la prosa i el vers, però principalment esta escrit en vers blanc (vers sense rima). La prosa és utilitzada quan Hamlet mostra bogeria. També s'inclouen elements còmics en les tragèdies. Utilitza l'humor, que serveix per a alleugerir la tensió dramàtica i és un contrapunt del final tràgic. Hamlet tampoc respecta la unitat d'estil, apareixen diversos tons en l'expressió del sentiments.
2. Arrels de la tragèdia clàssica: Hamlet conserva els cinc actes del teatre clàssic, la fatalitat i el patetisme. La fatalitat o el destí apareix ja en el primer acte quan Hamlet intenta explicar a Horaci que ha de seguir l'espectre. Per altre lloc, el patetisme o patiment marca a Hamlet en les intervencions angoixoses i en l'acumulació de morts, violència i sang. Shakespeare té el talent de fer reviure als espectadors l'escena, per les gran passions humanes. A més utilitza la catarsi, que produirà que l'espectador després s'entenga millor i no repetisca les decisions que van dur al personatge al seu fatídic final.
3. Diàleg i monòleg:
   
   • En el diàleg s'aprecia l'eloqüència i la varietat de registres que utilitza. Utilitza un llenguatge solemne que alternarà amb el familiar i amb el cru exabrupte. Hi ha varietats de tons en l'expressió del sentiments: des de d'intensitat de Hamlet, la delicadesa d'Ofèlia i la burla de l'estil retòric de Poloni.
   • En els monòlegs Hamlet expressa el que sent i pensa. Tenen importància, per la seua bellesa i la contribució a la fama de Hamlet en la literatura. En ells apareixen: reflexions sobre la vida i la mort, dubtes entre actuar o no per a venjar la mort del seu pare, el somni com a part de la realitat  i a més expressen el seu estat d'ànim i les reflexions més íntimes i sinceres.
    
4. El teatre dins de Hamlet: Hamlet conté un element de la tragèdia isabelina de venjança: el teatre dins del teatre, acompanyada de la dilació del venjador, els homicides múltiples i la mort del protagonista. En l'obra apareixen crítiques i opinions en boca de personatges que al·ludeixen a la situació real d'actor d'Anglaterra. En Hamlet , apareix teatre dins del drama, suposa una recreació del fet que desencadena la tragèdia.  L'acció es dedica al preparatius d'aquesta obra i la seua representació, el títol és ''L'assassinat del Gonzago'' i Hamlet li fica el nom de ''La ratera''. Hamlet posa a prova el rei, per a saber si és culpable de l'assassinat del seu germà i obté el resultat que espera. La reacció del rei, li dóna tensió i impaciència.  El rei intentarà impedir la venjança de Hamlet. Aquest l'envia a Anglaterra i afegirà la sentència de mort.
   
   
5. Humor; Burla del cortesà: Shakespeare barreja allò tràgic amb allò còmic (tragèdia i comèdia). Es burla dels que intenten definir gèneres dramàtics de forma estricta. La intenció d'aquesta barreja és còmica. Poloni és un ésser que s'arrossega i es ven per ambició. Hamlet conté una burla de l'estupidesa.
   
   
6. Recursos retòrics: Hamlet està ple de recursos com: calamburs, commutació i jocs de paraules, que revelen gran enginy i ironia. L'obra té un caràcter conceptista, presenta trets de l'estil barroc amb elements conceptuals i escenogràfics. Junt am la crítica de la societat, apareix l'obsessió pel llenguatge i l'acumulació de figures retòriques en la capacitat creadora i la bellesa de l'expressió. Algunes figures retòriques són: la comparació, la metàfora, l'antítesi, les exclamacions, les enumeracions, l'apostrofes i les anàfores. Aquestos recursos li donen al diàleg intensitat, desassossec i amargura. El seu estil i llenguatge tenen una gran construcció dramàtica, intensitat i riquesa retòrica.
    

Activitat 3 - Ser o no ser Shakespeare?

Ja deus saber que alguns estudiosos dubten que fóra William Shakespeare l'autor de les 37 obres teatrals atribuïdes i dels seus coneguts sonets. Explica breument les tres teories que tenen més adeptes.
Ben Jonson es referia al Bard com un autor de "poc llatí i menys grec" satiritzant la manca d'educació universitària del dramaturg. Aquesta falta d'educació superior va donar origen a unes teories que posaven en dubte la capacitat d'un actor elisabetià per a crear una obra tan magna i d'un contingut tan extens. Aquestes teories han tingut gran arrelament en àmbits erudits alemanys. Els principals candidats són:

1. Cristopher Marlowe, el qual va morir jove en una baralla de taverna. D'acord a aquesta teoria Marlowe no hauria mort sinó que va fingir la mort per interessos de la corona per a la qual actuava d'espia. Hauria utilitzat el nom de l'actor William Shakespeare per a signar les seves obres.
2. Edward de Were, el Comte tenia vocació literària i moltes de les situacions descrites en els drames signats per Shakespeare podrien reflectir situacions reals viscudes pel comte.
3. Francis Bacon, fou una de les plomes més erudites del seu temps i per això se li atribueix l'autoria de tota l'obra dramàtica de Shakespeare. El principal motiu és que Bacon ja té una obra pròpia en un estil diferent al de Shakespeare.

Activitat 2 - curiositats

• La pel·lícula que recomanaria és aquesta:

• El escenario real en que se hizo esta obra, fueron las tierras de Dinamarca. En el extremo norte del estrecho de Oresund, que la separa de Suecia, se halla la ciudad de Elsinore,donde esta el castillo real, que es el escenario de esta tragedia.

Activitat 7 (Cant V)

«Poeta», li vaig dir, «m’agradaria
parlar amb aquells dos que vénen junts
i que pareixen tan lleugers al vent.»
I ell a mi: «Ja els veuràs quan seran
més prop d’ací; llavors els ho demanes
per l’amor que els fa córrer, i ells vindran.»
Tan prompte com el vent els acostà,
els vaig cridar: «Ànimes turmentades,
veniu, parleu-nos, si ho teniu permès!»
Com els coloms que, enduts pel seu desig,
vénen per l’aire al dolç niu, amb les ales
quietes i alçades, per l’impuls que els guia,
ells van eixir de l’estol on és Dido
i, per l’aire maligne, s’acostaren:
tan fort i ple d’afecte era el meu crit.
«Criatura benèvola i amable
que, per l’aire fosc, véns a visitar
els qui tenyiren la terra de sang,
si el rei de l’univers fóra amic nostre
li pregaríem per la teua pau,
ja que et fa pena el nostre horrible mal.
Del que vulgueu escoltar i parlar,
nosaltres parlarem i escoltarem
mentre el vent calle, tal com ha fet ara.
La terra on jo vaig nàixer és a prop
d’aquella costa cap on baixa el Po
per fer la pau amb els seus afluents.
L’amor, que en cor gentil pren aviat,
es va encendre en aquest, per la bellesa
del meu cos; i és com una ofensa encara.
L’amor, que obliga a més amor l’amat,
m’atragué cap a ell amb tanta força
que encara no m’ha abandonat, com veus.
L’amor ens va dur a una sola mort,
i a qui ens matà, l’espera la Caïna.»

Contesta al teu bloc:

1. A partir del text proposat comenteu l’estructura general de l’obra.
   Aquesta obra es divideix en tres parts: 1. L'infern és un món subterrani amb forma de de con invertit que arriba al centre de la terra. Com més s'avança més intens és el foc. Però en l'últim cercle predomina el gel. Per arribar-hi es travessen nou cercles. Al primer es troben els nascuts abans de Crist, i als següents els pecadors: luxuriosos, golafres, avars, iracunds, melangiosos, fraudulents, heretges, violents, lladres, hipòcrites i traïdors. Els pecats estan per ordre de gravetat. El més profund és la traïció a Déu. L'Infern està ple d'éssers monstruosos que turmenten els condemnats, és l'essència del càstig. Aquesta part és la més geomètrica. Déu manifesta el seu poder implícitament amb l'ordre i la justícia. El progressiu descens representa, per al protagonista, una conquesta de maduresa. 2.El purgatori és un lloc intermedi on es pot aconseguir la salvació. Allí van les ànimes que es van penedir abans de morir. Aquests mereixen estar en el Paradís, però han de purificar-se passant unes proves. Al Purgatori s'ascendeix per un sender estret en el qual hi ha dos replans que corresponen a l'Antepurgatori, on es troben els negligents que es van penedir en l'últim moment. El Purgatori pròpiament dit es representa com una muntanya amb set esglaons format pels set pecats capitals. Està considerat com el regne de l'esperança i es representa amb una muntanya de cim pla. En cadascuna de les cornises es redimeixen els distints pecats. Dante i Virgili ascendiran per ell per trobar-se amb Beatriu. El Purgatori té una història en desenvolupament: la purificació de les ànimes. En aquest lloc la narració segueix els ritmes del dia i de la nit, es més semblant al món terrenal. Les ànimes veuen el sentit de les coses, comprenen els seus propis límits humans, malgrat això, han d'alliberar-se de la culpabilitat. 3. I per últim el paradís on Dante es troba amb Beatriu i l'acompanya a través de nou esferes celestes mogudes per cors angelicals. El protagonista és examinat pels tres apòstols, i això li permet assolir el centre de l'univers i contemplar la Santíssima Trinitat. Com s'ha purificat pot gaudir de la presència de Déu. Allí son acollits els justos.
   
   
2. Caracteritzeu la funció dels personatges en el fragment seleccionat.
   
   
3. Importància i sentit de la Divina comèdia.

Te varies interpretacions aquesta obra:

• El primer s'anomena literal. Tracta fets i personatges històrics. Pel que fa al viatge ultramundà, ens produeix algun desconcert en proposar el sentit literal. Aquets es pot resoldre acceptant com un arravatament místic
• El segon, al·legòric, consiteis en una veritat amagada en l'argument. El significat al·legòric de l'obra es recolza en un poderós sistema de símbols: es basa en els números tres i nou. El tres expressa la perfecció divina. Tres són les parts del poema, tres són els versos de cada estrofa, cada estrofa té trenta-tres síl·labes i el nou potencia l'últim número, cada part es divideix en nou cercles.
• El tercer és el moral. El propòsit de Dante va ser mostrar el horrors de l'infern i les glòries del paradís, per aixó té el propòsit de salvar la humanitat del pecat.
• El quart sentit, l'anagògic. Es refereix a veritats referides a la glòria eterna. Per explicar-ho, Dante recorre a l'exemple de l'eixida d'Egitpe del poble d'Israell: literal: l'alliberament; al·legòric: la nostra redempció per Crist; moral: l'ànima s'allibera; i anagògic: l'ànima passa a la llibertat de la glòria eterna.

Importancia de l'obra:

• Dante volia defensar i elogiar la llengua toscana. Ell pensaba que no solament el llatí era vàlid.Per això, utilitza arcaismes, llatinismes, etc.

• Una altra finalitat es fer-li a Beatriu una glorificació, presentant-la com una santa i elogiant-la.